Ja fa gairebé deu anys que vaig iniciar la meva aventura com a professional de la psicologia. El meu debut? Al Girona FC. En aquell moment, el club blanc-i-vermell era una entitat humil i ningú s’imaginava que pocs anys després, el Girona jugaria davant dels més grans de la lliga espanyola. Era una època convulsa on es passaria de disputar el primer play-off d’ascens a la primera divisió, a mantenir la fe en la permanència a la categoria de plata.

Aquesta situació es traduïa directament en el planter del club gironí, on els millors jugadors de la província eren escollits per lluir l’elàstica blanc-i-vermella. Tot i això, en la meva estrena com a psicòleg de l’esport, l’equip que em tocava tractar, va estar pràcticament tota la temporada en llocs de descens.

Vista la situació, no hi havia temps per a mètodes d’adaptació i aplicar dinàmiques d’equip i cohesió, com es podria dur a terme en una pretemporada. Després que l’equip fes la corresponent sacsejada, amb un canvi d’entrenador i la incorporació de nous efectius que poguessin suplir les baixes realitzades, vaig poder viure una temporada no apta per a cardíacs.

Els mètodes de treball van canviar, però no van ser suficients perquè l’equip pogués aconseguir la permanència. Tot i la dinàmica negativa en l’equip, aquella temporada em va ajudar a forjar les meves pròpies bases com a psicòleg. Allà vaig comprendre realment, que cal un treball conjunt per arribar a assolir els objectius proposats, i que la psicologia no es tracta de trucs de màgia, sinó de constància, perseverança i molt d’esforç.